Crideu la mort errant, digueu-me on va

L'amor, el desig i la crueltat, en la nova novel·la d'Antònia Vicens L'Elisenda té deu anys i viu en un hort, en una casa petita i quadrada amb un portal estret. El camp que l'envolta és tan gran que no se sap on acaba. Tanmateix, l'única cosa important per a ella és el gronxador; una post amb dues cordes que son pare va penjar al pi de davant de la seva habitació. La marxa sobtada del pare i l'arribada de la nova companya de la mare trasbalsen la seva vida i hi fan irrompre l'amor, el desig i la crueltat. Gairebé quinze anys després de la publicació de la seva darrera novel·la, Antònia Vicens torna a la narrativa amb uns personatges magnètics i una prosa de gran bellesa, brodada amb aquelles paraules que ja de nina l'encisaven i que ara assaborim amb delit, amb la certesa que cadascuna d'elles, cada frase, és una petita joia. «Va fer el gest de voler recollir la seva vida com si fos una col·lecció de cromos escampats pel terra del dormitori i va recordar la fulla d'una plagueta pintada de verd que simulava la mar amb un vaixell de color groc enorme, un dibuix que havia fet quan era petita i la seva mare li havia dit: m'agrada que es barco sigui tan gros com la mar; s'art, és desmesura».