Lluny del tren

«La vaig mirar fer la maleta, simplement, i després la vaig veure partir. Sense dir res. Lluny del poble, i de la meva vida. Passa que sense la seva empenta, pobra de mi, ja pus mai vaig tenir el coratge de badar per la finestra les nits de lluna plena; només guaitava quan el cel era tan negre com el clot dins el qual els àngels em tenien segrestada». Amb la Cecília, que es va adonar de la seva condició d'àngel més o menys quan acabava de fer els dotze anys, i amb els personatges de carn, ossos i somnis que l'envolten en un món real i alhora imaginari, Antònia Vicens basteix una novel·la enlluernadora com la vida, una història corprenedora de passions, d'amistat i de traïció, d'il·lusions i de renúncies. I vint-i-cinc anys després de la seva publicació original, en un món que obliga a la felicitat, a l'èxit i a la bellesa, el llibre és encara més una protesta necessària contra la infelicitat i una oportunitat per donar veu als anhels, a les frustracions i als deliris d'aquelles persones que només veuen passar els trens. «M'agradaria que cada lector acabés sentint-se part del grup d'amics de la Cecília», afirma Vicens.