Els turons de la Maurina

L'amor és un ensurt. És molt ràpid. Incomprensible. Després muta o, de vegades, dura. Però l'espant inicial l'enyores, per més que l'amor present s'hagi disfressat d'altres coses millors. I vius. Vius. Però si de bon principi caus de l'èxit, el primer cop ⸺i no en vas saber mai la raó impossible⸺, potser fugiràs de tu mateix. Els turons de la Maurina és un intent ⸺inevitablement fracassat⸺ de dissoldre un trauma a força de submergir-se en el món de les coses més primàries i objectives, el fang, l'herba, la llum i les formes d'un paisatge aspre i estèril. La solitud. El narrador, maldant per establir-hi alguna mena d'empatia, aprèn la paciència de no esperar mai, potser perquè s'imposa la natura, trista i opaca, que és, al final, un altre nom de l'adolescència.