Els set déus de la fortuna

Durant la primera temporada, la Noèlia Arrotea ha afrontat sense embuts alguns dels temes més controvertits del país: poder econòmic i polític, mitjans de comunicació, institucions culturals, corrupció, immigració i identitats. Sempre des del Born, entre la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons, la PsiBorn ha retratat la Barcelona actual amb ironia, documentació i mala llet.   Amb el cas #11 s'obre la segona temporada: entren en joc una fundació vinculada a la DGAIA, la CCMA i nous actors polítics i empresarials. Canvien les regles, apareixen nous personatges, es tensiona la relació amb en Sensat i la Dra. Arrotea intervé en afers internacionals, amb Barcelona —un cop més— com a protagonista.   Pablo Odell, editor       Van convertir el progrés en decorat i la justícia social en coartada. El socialisme de govern no va trair els seus ideals: els va utilitzar. Durant dècades han ocupat l'Estat com qui hereta una finca: col·locant els seus, repartint favors, comprant silencis i confonent partit, poder i patrimoni. La corrupció no hi apareix com una desviació, sinó com una manera d'administrar la lleialtat.   Aquest primer cas de la segona temporada entra al nucli d'un sistema que es proclama moralment superior mentre opera amb la mateixa vella lògica: impunitat, opacitat i memòria curta.   Quan la bandera tapa la caixa forta, la democràcia només és escenografia. Algú ha de trencar el decorat.